Al desert del Wadi Rum, a Jordània, que és el lloc del que ve la pols de les sabates que va donar nom al blog, hi vam veure uns gravats que ens van dir que tenien més de 3000 anys.
Estaven en una llosa de pedra inclinada, ens vam enfilar una mica a la roca i els vam veure de ben a la vora. Aquesta llosa té el que el Màrius va anomenar "la pàtina del desert" -era això, oi?-, i que potser tindrà l'amabilitat d'explicar en un comentari ben bé què és. I algú, una persona com tu i com jo, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), es va dedicar a gravar això que veus.
Què et sembla? Què deuria pensar? D'entrada, l'expressivitat d'una traça tan senzilla em corprèn. Amb una pedra -m'imagino, o un estri similar-, i a la primera -perquè no hi ha goma d'esborrar per a aquests gravats, clar...- algú, una persona com tu i com jo, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), que va viure i va morir fa tant de temps, m'explica una història sencera amb formes tan senzilles.
Se li escapava el dromedari? Estava aprenent a conduir? Per què alçava les mans i les movia? (Perquè ho veus, oi, que les movia?) Jo crec que fins i tot li veig els ulls esbatanats, la boca entreoberta, les celles arquejades i el cos una mica tirat endarrera. La cara de velocitat. Algú dels meus acompanyants, no recordo qui, té una foto meva al costat d'aquest gravat en el moment que jo imaginava això i alçava les mans fent aquesta cara que m'imagino. Ja sabeu que sóc teatrera.
En aquesta història gravada, crec que fins i tot hi veig els seus amics al voltant, rient i corrent. Mirant de deixar que sigui ell sol qui pugui agafar les regnes de la situació, però ben a la vora. Per si de cas. Per si necessita que l'ajudin a frenar la montura. Per si cau, mirar d'atrapar-lo al vol i que no prengui mal.
Crec que fins i tot el veig mig caient i aixecar-se, rient, amb tots els amics al voltant ajudant-lo a espolsar-se la pols dels vestits, comentant la jugada amb rialles i cops a l'espatlla, amb un gran esvalot. I el dromedari al costat, aturat, condescendent. Celebrant per dintre, amb aquell mig somriure de dromedari, que el protagonista d'aquesta història hagi après a caure i aixecar-se un cop més.
Estic mirant de decidir si crec que la persona que ho va gravar, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), va ser el propi protagonista de la història o va ser un dels amics. Però això té poca importància. Qui va tenir la traça de gravar-ho és només una casualitat. L'important és que li van espolsar els vestits i el van ajudar a riure de la caiguda. I això sí que és traça.
7 comentaris:
molt bé polsuda, t'has guanyat un comentari.
en primer lloc per la teva barra lateral, i els títols dels teus enllaços. quina risa
en segon lloc, per ser tan generosa amb un polsut com tu que un dia li feia una foto a un amic.
per cert, sóc jo o el paio podia maniobrar una teia amb el peu per donar-li guitzes al cul del dromedari?
quin portento, qui pogués ser el seu amic!!
Junto a este había otros dibujos parecidos. Estoy seguro que eran amigos, que se pusieron a recordar la carrera y las caídas, y de ahí surgió la discusión. Como les encantaba discutir, y para poder explicarse bien, comenzarían a grabar la piedra. Tranando de argumentar qué le había pasado a quién.
Nadie ganó la discusión (para eso se discute entre amigos ¿no? Para que de lo mismo quien gane), pero pasaron un buen rato charlando de eso.
Doncs, veient el grabat em ve al cap la imatge de la peli de Disney 'El emperador y sus locuras'. Si no la has vist, podries fer-ho...és prou entretinguda...
Un petonàs.
El meu comentari és poc poètic: es tracta d'una acumulació d'òxids de ferro i manganès produïda per colònies de bacteris, que en climes àrids (deserts) concentren el Mn que hi ha a l'atmosfera. Els gravadors devien rascar aquesta pàtina fins deixar a la vista la pedra que hi ha a sota (més clareta). Entre tant, miraven a veure si se'ls escapava el dromedari i feien conya amb es col·legues.
escolta polsuda,
després del post que has compartit amb mi pel reader, entenc mooolt millor el nom d'aquest blog
les ments simples ens basem en coses senzilles, simples, que es resumeixin en poques paraules, si pot ser en una.
què canalla, la tia... ;)
Ya sabrás, pq te lo habrán contado, que yo soy muy de rotulador y papel... muchas veces es difícil encontrar un rotulador y papel, sobre todo en el desierto, y se tiene que apanar uno con lo que tiene... ;-)
ósculos empolvados
e., polsuda! jajajaja. Sí, jo també em sembla que veig com maniobra amb el peu esquerre per donar interès a l'asunto. I sí, vinga, anagrama, anagrama, anagrama!
Situacionista, estava ple de dibuixos. Quin goig. Una pissarra d'una discussió entre amics. Jo en tinc algunes pàgines a casa meva en una llibreta del BOE.
Lena, la buscarem! Petonets
Marius, gràcies! Suposo que fer conya amb els col·legues sobre un dromedari escapat és una cosa que no té època, mai passa de moda.
Harry, es que no se't pot deixar sol! Per cert, que la llibreta del BOE també té dibuixos teus, jaajaja. Petons empolsinats per a tu també.
Publica un comentari a l'entrada