El que ha passat

Doncs el que ha passat és que tinc molta feina. Però mentrestant, mira això.

3 portes

Imagina't altre cop el presentador, que et mostra tres portes i en tries una. Diguem, la tres. Evidentment hi ha 1/3 de probabilitats que hagis triat el cotxe, i 2/3 que t'hagis equivocat.

Encara que llavors el presentador obri la porta u, en la que hi ha una cabra, no canvia res respecte del fet que tu tens 1/3 de possibilitats d'haver encertat amb la teva primera opció. I per tant, la porta que queda tancada, la dos, té 2/3 de possibilitats de ser la que té el cotxe, mentre que la teva només 1/3.

Sí?

Si et costa de veure, posem que hi ha deu portes. Posem que tu esculls la 6. I llavors el presentador obre totes les portes menys la sis i la dos, ensenyant-te vuit cabres en les portes obertes. Canvies, llavors?

Com que el presentador obre totes les portes que has deixat de banda excepte una, és com si et donés a triar entre quedar-te amb la porta que has escollit d'entrada o bé quedar-te amb totes les portes que no has escollit. És equivalent a si, sense obrir cap porta, et demana que escullis: et quedes la porta 3, que has triat, o et quedes les altres dues. I evidentment, escollint dues portes tens més possibilitats que amb una de sola.

Poc probable

Com pots veure a la dreta, estic llegint El curiós incident del gos a mitjanit. En aquest llibre, un nen autista explica el seu dia a dia, començant per un incident amb un gos. M'agradaria saber com de realista és la manera com s'expressa el narrador i les coses que explica de la seva manera de viure el que l'envolta. Tinc una mica la sensació que és una manera de fer resistent a l'avorriment una història gens transcendent. Reiterar una vegada i una altra les obsessions del nen, raonaments d'extraterrestre però de lògica implacable, etcètera. Molt entretingut. Però m'intriga saber si és recurs estilístic o si és documentat.

Una de les coses que m'agrada del llibre és que el nen autista va explicant curiositats sobre matemàtiques, perquè tot i que li costa molt entendre la manera de funcionar del món, no li costa gens entendre les matemàtiques. (I si ara dic I en canvi una de les coses que no m'agrada... semblaré el nen autista, en fi).

Us explicaré el problema dels cotxes i la cabra, tal com l'anomena el Tito, tot i que en realitat és el problema del cotxe i les cabres, o sobre les portes del concurs. Imagina't que estàs en un concurs de televisió, i que el presentador et diu:

- Aquestes tres portes amaguen dues cabres i un cotxe.

I també t'has d'imaginar que tu t'estimes més guanyar un cotxe que una cabra. Si ho fas al revés, amb dos cotxes i una cabra i t'imagines que t'estimes més la cabra, també funciona. (I a aquestes alçadees la meva semblança amb el nen autista és inquietant). Llavors, el presentador et diu:

- Escull una porta.

I tu ho fas. Esculls una porta, però no l'obres. En les altres dues portes, o bé hi ha una cabra i un cotxe, o bé hi ha dues cabres. Ara imagina't que el presentador obre una de les dues portes que NO has escollit, mostrant-te una cabra. I et pregunta:

- Vols mantenir la teva primera opció, o t'estimes més canviar de porta?

Què faries?

I el més savi és que canviïs de porta, perquè aquella tercera porta, que no és ni la que ha ensenyat el presentador ni la que tu havies escollit inicialment, és la que té més probabilitats de ser la que té el cotxe, i no té res a veure amb la Llei de Murphi, que us veig venir. Perquè el càlcul de probabilitats és molt anti-intuïtiu!! Per exemple: tanta gent que hi ha a l'escola, i m'havia de tocar A MI fer de vocal de la mesa electoral de les eleccions al claustre de la universitat???

És per això que porto tot el matí amb el portàtil a la mesa, passant fred al passadís. Intentant escriure coses, mentre la gent no para de venir a molestar. Que si vol votar, que si no sé què... Una murga.

Hi ha gent que ve i intenta posar la papereta a l'urna sense més. I els has d'explicar què és un cens, que t'han d'ensenyar un document d'identificació, que la papereta ha d'anar en un sobre i que no poden posar el sobre sense que tu hagis comprovat que són al cens i que hagis assenyalat que han votat. Que dius, eh, que aquesta no és la urna del sorteig d'una bici al supermercat. Però suposo que això també és bastant anti-intuïtiu.

Ara, a les sis, començarem l'escrutini, però em temo que no tinc els mitjans per poder-ne fer el seguiment on-line, ho lamento molt. Sí que puc avançar que del professorat associat ha votat el 50% (el Roger). Per a la resta, us haureu d'esperar a que google indexi la pàgina web on la universitat pengi els resultats.

Curses de cavalls

Diumenge passat vam anar a veure les curses de cavalls a l'hipòdrom, a Madrid. Feia dies que ho havíem planejat: Doncs si hem d'anar a les curses de cavalls, necessito una pamela. Vestit blanc de gasa amb cinturó vermell no em vaig atrevir.

Com que feia una mica d'aire, vaig haver d'emprar el mocador per anusar la pamela, tot i que val a dir que si s'hagués envolat hauria estat molt divertit veure el Fer córrer a darrera, esdevenint així que el meu aspecte era aquest:

Hom podria pensar que anar a veure les curses de cavalls és anar a veure les curses de cavalls, i sorprenentment no és així. Vull dir, clar, hom mira els cavalls quan corren, però això passa molt poc. La dinàmica de les curses de cavalls és que la cursa és un esdeveniment molt rar que succeeix cada molta estona i dura molt poc. Per això és recomanable anar-hi amb algú amb qui et vingui de gust prendre les cerveses d'entremig.

La dinàmica és la següent: hi ha una cursa cada mitja hora més o menys, que dura escassament un minut, o potser dos. Entre cursa i cursa, la gent va a cobrar (ha!) les apostes, es mira el programa oficial de curses, fins i tot va la banda del darrera de l'hipòdrom a veure quina cara fa el "Jolly Jumper" (Pau, et pots creure que no hi havia cap cavall amb aquest nom?), el "Diürno", el "Sensación" i finalment va a les finestretes a fer les seves apostes. Com nosaltres:

- 13 € a Diürno ganador.

- Ganador?

- Qué más da, los vamos a perder igual.

Efectivament, el Diürno va quedar últim, i (veure per creure) això no té premi. Cosa que va fer enfadar molt el Fer. Aquí es pot veure amb quina ràbia va estripar el paper de l'aposta:

Nosaltres, afortunadament, vam arribar per apostar només per les darreres tres curses. Vam buscar per tot l'hipòdrom algú que ens fes un soplo, pero nanai.

De totes maneres ens havíem deixat el llibre de codis a Barcelona.

San Sebastian

Vam anar al Peine del Viento, però ràpidament ens vam adonar que era el Despeine del Viento.

Ritme d'agost

Tira per aquí tira per allà, gairebé ha passat una setmana des que hem tornat. Està bé tornar una mica abans de l'1 de setembre perquè et dóna temps d'agafar una mica d'embranzida (diria carrerilla, que és com ho dèiem de petits, però com que estic tiquismiquis amb la llengua, doncs mira). Continuo sense haver recuperat la meva maleta, que segons sembla és a Casablanca. El Fer diu que ja escriurà algo sobre el periple pels aeroports i taulells de la tornada, i això em val d'excusa per no haver-ho de fer jo.

A la feina, recupero llistes de coses que havia d'haver fet i que no estic segura d'haver fet, i ho comprovo. I em sorprenc: jo vaig escriure aquest correu el 27 de juliol? Que previsora! Refaig llistes de gent a la que trucar quan algú agafi algun telèfon en aquest país. Obro el mail cada hora en comptes de cada 10 minuts, i no hi ha res a contestar en tot el matí. Acabo coses de les que necessites anar a pas de tortuga per fer, per no deixar-te res, que són les que em van millor per aquest ritme.

I així, com qui no vol la cosa, pim, ens plantem a final d'agost. Bon cap de setmana.

Final de les vacances

Avui, per exemple, que ha fet un dia gris i xafogós, que no hem aconseguit tenir resposta sobre les nostres maletes perdudes, que no acabo de trobar el meu lloc, que s'han esguerrat els plans de la tarda, que acumulo cansament de nits mal dormides, avui, per exemple, trobo que val la pena esforçar-me per posar als dies de cada dia una mica de l'esperit que he robat al Senegal.