Fer volar coloms

L'altre dia, passejant pel Barri Gòtic, vaig trobar aquesta imatge, que em fa pensar en les ganes que tenim que el Nil empaiti coloms. Però cada cosa ha d'anar al seu temps. De moment, tot just aconsegueix posar-se de quatre grapes, però encara no ha après que aquesta és una bona posició per al desplaçament.

I sí, obviament, al cap de dos segons d'haver fet aquesta foto el grup de coloms va alçar el vol fugint en desbandada mentre el nen corria i escampava les molles de pa amb els peus. 

Passa molt de pressa

Passa molt de pressa deu ser una de les frases que una mare sent més vegades durant els primers mesos del seu fill. I no aconsegueixo fer-me a la idea de com de cruament certa és. M'omple d'alegria cada petit avenç que fa el Nil: per primera vegada es troba les mans i les mira, o per primera vegada es fica les mans a la boca i se les mossega, o es dóna la volta mentre està estirat panxa enlaire, o el poso davant el mirall i intenta jugar amb aquell nen. I va tan de pressa, que ja gairebé té cinc mesos i amb prou feines tinc temps d'alegrar-me de cada dia.

Ahir va ser cap d'any. Mentre el Fer pelava el raïm, jo vaig asseure el Nil a la seva cadireta i li vaig cantar cançons dolces perquè estigués tranquil i poguéssim fer les tradicionals campanades. Quan faltava un minut per les 12, amb tot ja preparat, ens vam asseure davant el Nil amb la tele posada, i fèiem broma: jo feia veure que em menjava alguns grans de raïm per no tenir tanta feina durant les campanades, i el Fer feia veure que em renyava per fer-ho. I el joc va anar endavant fins dos segons abans de començar les campanades... quan en una de les vegades que el Fer feia veure que em renyava, va alçar la veu, el Nil es va espantar moltíssim i es va posar a plorar, i nosaltres vam llençar els bols de raïm per córrer a abraçar-lo i calmar-lo, intentant no riure fort per no espantar-lo més. I així va entrar la meva família al 2012: plorant i rient, abraçats tots tres, menjant el raïm a deshora, perquè el temps passa molt de pressa, i nosaltres anem al nostre ritme i hem canviat algunes prioritats.

I l'endemà ja era 2012. Ens vam llevar i vam anar a la platja de la Barceloneta, perquè el Nil veiés el mar.

Quasi tres

Aviat faràs tres mesos. Has crescut moltíssim! I jo tinc la sensació d'haver crescut amb tu. De mica en mica vaig aprenent-te. Per aquesta manera de plorar sé que tens son i necessites que et bressoli una mica, perquè vols aclucar els ulls mentre et faig petons prop de l'orella. Per aquella altra manera de somicar sé que vols mamar (tot i que, tingue-ho clar, sé perfectament que no plores de gana, que no m'enganyes, lladre!) Per la manera com em mires, se m'acut que potser et ve de gust que m'assegui al teu davant i et digui coses, et canti cançons inventades o faci cares divertides. Ho provo?

Castanyada

No és per zel tradicionalista, però em toca el voraviu això del Halloween. Inventar celebracions, o importar-les, com Sant Valentí o el dia de l'àvia (us juro que ho vaig veure anunciat), no és que em sembli malament per se. Fa una certa rabieta que El Corte Inglés ens organitzi la vida, però que es posi al calendari una festa que no hi era, entenguem-nos, no fa mal a ningú.

Però Halloween és una altra història, perquè jo ja tenia una festa. I a més, una que m'agrada molt: castanyes i moniatos, el dia dels difunts, discutir amb el Tito si és boniato o moniato, panellets de coco i dels bons (tots els altres), el Comte Arnau i moscatell. I les carabasses, al caldo! Hom podria entendre un cert mestissatge de la festa. Que el dia dels difunts es convertís en la nit del terror, recollir caramels cridant trick or treat!, no sé, adoptar alguna part de la festa per fer-la menys casposa, si vols, menys de post-guerra. Que Port Aventura faci preus especials, ok. Però és que més aviat fa la sensació que la castanyada ha mort, l'hem enterrat sota una muntanya de disfresses horteres i decoració hollywoodiense, i que costa molt reconèixer la festa de quan jo era petita.

Per això avui sortiré a comprar una paperina de castanyes i un parell de moniatos, farem uns panellets i mirarem mig amagats per la finestra, a veure si entrelluquem el Comte Arnau i el seu cavall maleït, amb els gossos diabòlics de seguici, entre els llamps que imaginarem que cauen sobre la ciutat.

(la foto és de la castanyada de fa dos anys i l'he robat del facebook de la Cira)

Passejant amb tu

Gairebé tens un mes, però a mi em sembla que fa molt més temps que vius amb nosaltres. Sembla que faci anys de quan encara no eres a casa. Has canviat molt en aquest mes. Et trobo més gran, més grassó, i també més despert, més expressiu, diria que més tendre. Espero que et sabrem ensenyar tot el que ens agradaria que sabessis. Que les coses valen la pena, que cal ser valent i que sempre ens tindras al teu costat quan ja no ho puguis ser més, a estimar i a deixar-te estimar, a viure. De moment, però, em conformo a dur-te a coll quan anar al cotxet et fa plorar. Sento les teves manetes com s'aferren a la meva samarreta o a la meva pell i sóc molt feliç de passejar pel barri amb tu en un dia com avui.

Els sons del barri

A les nits, el barri és molt silenciós, però hi ha alguns sons que, nit rere nit, es van fent familiars. Hi ha un cadell de gos, que de tant en tant, somica. Però no gaire, i cada cop menys. Es veu que es va acostumant dia rere dia al lloc que li reserven per dormir. També sento un bebè, deu tenir mesos, que plora de tant en tant. Hi ha algú que l'intenta consolar, i fa "ssssshhhh... sssshhh...". També hi ha una gata en zel. D'això (que la gata té zel) només fa dos dies. També hi ha algú (jo m'imagino un senyor molt gras, però mai se sap...) que ronca com si serrés un tronc. Fa el mateix soroll que fan els dibuixos animats quan fan que algú ronca super fort. Però només ronca així a altes hores de la matinada. Deu ser que comença bé la nit, i després s'animen els roncs.

Nosaltres contribuïm al mapa dels sons del barri a la nit amb els petits gemecs d'un nen de menys d'un mes quan demana menjar, i els brams que fa quan li canvien els bolquers, que li deu semblar la pitjor cosa que li ha passat a la vida.

Quatre peus

A partir d'ara, ens omplirem les sabates de pols, escriurem en aquest blog, inventarem contes, i en general, viurem la vida, a quatre peus.

Més ben dit, a sis, comptant amb els del Fer, que ja fa temps que caminen incansables al meu costat.