Enyor

Es pot trobar a faltar el que no s'ha tingut mai, el que no s'ha conegut, el que només imagines, el que només és un reflex del que imagines? Es pot sentir enyor del que no s'ha viscut? Només queden dos mesos, però encara falten dos mesos, i aquesta és una espera estranya, plena. Simple. Tranquil·la. D'aquí dos mesos el meu fill ja no serà dins meu, no sentiré tots i cada un dels seus moviments, però li coneixeré la cara. D'aquí dos mesos no tindré aquesta curiositat (ni aquesta calma!), aquesta impaciència mig serena que no sé explicar-me. Ara em concentro: necessito atresorar els moments i les sensacions, que no em fugin, perquè també enyoro els moments que ja han passat. Gaudeixo de poder-me mirar per dins i sentir el que em passa. I m'agrada que hi miris tu també, i que ho visquis amb mi.

Sant Jordi

Tot és camí des d'ara...

No em malvendré el silenci. D'aquest cos

en conec els topants i les dreceres

i n'estimo els esclats, les defallences;

no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l'espai

feixuc de mi mateix i dels projectes

desmesurats que em poblen i m'exalten.

Amb els dits balbs de tant palpar memòries

m'inscric a tota mena de propòsits

de goig i d'esperança.

Fonda i clara,

la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps

tan bé com jo i prou que ho repeteixen

tot de corcs, insistents i temeraris

només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat:

un pam de món, concret i destriable,

i un vidre de colors per contemplar-lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda

serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.

Diguem només el que és essencial:

els mots de créixer i estimar i el nom

més útil i senzill de cada cosa.

Delimita'm l'espai, però no esperis

que renunciï a res d'allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,

com neteja els miralls i les cortines

i esmola els caires vius d'aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.

Cada nit

la deixo caure al pou profund del son

i la'n trec l'endemà, xopa de vida.

No vull conservar res que cridi la memòria

del vent arravatat i dels noms del silenci.

Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta

dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima

la vida per damunt de qualsevol riquesa,

l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.

Cridat a viure, visc, i poso la mà plana

damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola

columna de claror, penso la urgent

necessitat de combatre els miratges,

d'abandonar la platja de les hores

on el sol cau a plom damunt l'arena

i abalteix voluntats, i d'establir

noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d'ara és temptador.

No ens calen

espectadors furtius ni gent que aprovi

cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.

Benignes

i agosarats, estimarem la vida

que muda i que es perfà, noblement lenta

i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur

atzar dels horitzons que mai no tanquen

amb pany i clau l'estímul del paisatge.

Miquel Martí i Pol

Delfos

Vam anar a Grècia, a l'octubre. Grècia, per si no hi heu estat, és un lloc on les sortides de l'autopista tenen noms com Delfos, Termòpiles, Pireu o Esparta, i estan assenyalades amb un cartell que diu "Exodos".

També és un lloc on hi ha una pila de pedres, totes les que no els hi caben al British Museum, i es podria dir que res respira història, però tampoc és ben bé així. Jo vaig trobar que més aviat s'hi respira un cert anar fent, com si res valgués massa la pena, però alhora com si tot tingués el seu lloc i la seva importància. I la Història... hmm... sí, per allà al fons hi ha algunes coses que tenen uns quants milers d'anys que la gent sol anar a fer-hi fotos...

La ruta, com es pot veure, va començar a Delfos, un poble preciós al costat d'on solia haver-hi l'Oracle, al peu del Mont Parnassus, que és la muntanya amb el nom més divertit que he sentit mai. El poble és bàsicament un minúscul grup de cases a la vessant d'una muntanya, agrupades en dos carrers que van de punta a punta del poble seguint la corba de nivell, un d'anada i l'altre de tornada, i escales que van d'un carrer a l'altre. És a prop del port d'Itea, al Golf de Corint, al que teníem vistes des de l'hotel:

Un dia vam baixar fins a la platja, al capvespre:

I dos dies més tard vam creuar mig país per anar cap a Meteora...

Estel

Doncs aquest va ser un dels meus regals de Reis. Ni un, ni dos, ni tres, sinó quatre fils per comandar un estel que és més gran que jo. És un estel no gaire difícil de fer anar, tot i que vol la seva pràctica... però amb una mica de paciència el fem volar, girar, aterrar sobre les cues, tornar a sortir cap amunt... L'hem estrenat a la platja de Castelldefels, i de fet hem estat gairebé més estona aprenent com es muntava, anivellant els fils perquè han de tenir exactament la mateixa llargada, i després... a volar!

Hem aprofitat per fer anar una mica la càmera nova, el Fer ha fet aquesta i algunes altres fotos. El dia no acompanyava del tot, però feia just la mica de ventet per fer que manejar l'estel fos fàcil i poguéssim anar aprenent poc a poc. És molt divertit!

2010

2010. conserves. somnis. llibres. excursions. coral. decisions. disfresses. berlín. sèries. preparatius. canvis. viatges. pel·lícules. bretanya. avions. senegal. comiats. càmping. família. regals. fotografies. reblochon. vestits. compromís. danses afrocaribenyes. platja. país. celebracions. holanda. gimnàs. pa. contes. escoltisme. nervis. música. grècia. plans. reptes. guitarra. teatre. foulard. piscina. palestina. concerts. idees. revisió. propòsits. 2011.

El Senyor Triadú

Quan el vèiem per l'escola, el Senyor Triadú, ens semblava increíblement vell. Jo recordo que tenia unes ulleres gegants, que era seriós, que parlava poc i que ens imposava molt. Als que érem de menjar lentament (a la meva classe, la Mireia i jo...) ens coneixia prou, perquè sempre ens trobava al menjador, els cançoners, deia ell. Al final vam descobrir que era molt afable, i ens agradaven els dies que ens venia a renyar per tenir encara el plat ple, a aquestes hores. Era un senyor al que donaven premis i reconeixements de literatura, de cultura,... i d'una manera estranya ens en sentíem orgullosos.

Jo crec que érem massa petits per entendre el privilegi, però tots, amb el temps, ho hem sabut valorar. Avui l'acomiadem.

Al web de l'Escola Thau, d'on he tret aquesta imatge, hi diu: "Gràcies pel teu compromís amb el país, amb la cultura i amb l'educació. L'Escola continuarà fent el teu camí." Jo crec que n'hi ha molts, que avui sentim que continuem un camí en el que, en part, ens va posar ell.

Divendres

I no canvia res. Perquè l’endemà ens llevarem al mateix llit, i amb el mateix somriure ens direm bon dia, i esmorzarem el mateix te i les mateixes torrades. Però encara i així, fa de bon celebrar, perquè vol dir alguna cosa, perquè enfortim allò que som, perquè ens ho diem amb veu clara i transparent. Perquè ens són igual els símbols i els objectes, però ens importen les paraules i la gent, i el que em posa la pell de gallina és posar-me davant la meva gent i la d’ell i dir: “És ell”.