dilluns, 23 d’abril del 2012

Sant Jordi



Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

dissabte, 25 de febrer del 2012

Homeopatia

Fa cosa de tres setmanes que portem el Nil a l'escola bressol. N'estem contents: ell s'hi queda tranquil, la mestra ens agrada molt, l'escola és a prop de casa... el Nil es fa gran i això ens fa contents. Anar a l'escola té diversos efectes secundaris, el més conegut de tots és el d'aprendre alguna que altra cosa, però el Nil de moment és petit per manifestar aquest efecte. En canvi, sí que ha quedat palès des del primer dia que el Nil intercanvia coses amb els seus companys de classe. I per coses em refereixo sobretot a virus i bactèries. I això afecta al petit, però, de manera un tant misteriosa per a mi, sobretot afecta els pares. Concretament des del dia 5 de febrer estic refredada, i el Fer si fa o no fa igual. És un encostipat llarg, però val a dir que també bastant entretingut: ara vaig més de mocs, ara tiro més cap a la tos, l'altre dia em quedo totalment afònica, alguna nit a més hi afegim alguna febrada... bé, res que no pugui anar-se trampejant, clar.

Ara fa més o menys una setmana i mitja que he passat del mal de coll a l'afonia i finalment a la tos seca, i en aquesta darrera fase ens hem instal·lat. Semblo la de l'anunci "Avi, has vist l'Inistone?", amb la diferència que com que estic alletant, no puc prendre cap xarop per a la tos. L'altre dia això va acabar desesperant una companya de despatx, que, cansada de sentir-me tossir, va insinuar que podria provar de prendre algun remei natural. Algun remei homeopàtic. Acabáramos. "Però és que perquè això et funcioni t'ho has de creure, i jo no m'ho crec", però al final la insistència va ser tanta que va acabar acompanyant-me a una farmàcia i vaig comprar un xarop: medicamento homeopático, diu a la caixa.

Mai havia provat l'homeopatia. I no pas per desconeixement: n'hem vist reportatges a la tele, n'hem llegit i n'hem parlat molt. L'homeopatia és un timo, no funciona i no és medicina ni medicaments. Només és aigua amb sucre preparada d'una manera molt complicada. I tot i això (la meva ment a vegades es molt complexa) em vaig comprar el xarop. Me l'he pres tot seguint les dosis que indica el fulletó, i constato que:
1) no funciona
2) és molt car
3) té mal gust
De les tres coses, el que més em va indignar va ser la tercera. Vendre aigua amb sucre per curar el mal de coll i a sobre posar-hi mal gust és tenir molta mala baba. Però molta.

Després també m'indigna, quan hi penso, la cara d'escèptic que va fer el farmacèutic quan li vaig demanar, l'alegria amb la que m'ho va vendre, i la recomanació in extremis quan ja sortia per la porta que si tot i això no em passava la tos, anés al metge. Pobre farmacèutic! Suposo que el científic que porta a dins deu saber que l'homeopatia no funciona. Deu saber que el més possible és que jo em quedi tranquil·la prenent el xarop i que la irritació del coll es curi seguint el seu curs natural, però que si tinc alguna cosa de veritat, aquest xarop no em farà res. Però el botiguer que és en realitat em ven el xarop, igual que el venedor del Decathlon et ven els esquís més cars si t'hi encaparres, tot i saber que no tens el nivell d'esquí que cal per utilitzar-los. I suposo que el professional de l'àmbit de la sanitat que li agrada pensar que és l'impulsa a aquesta darrera recomanació de la visita al metge. Treballar amb tantes personalitats deu ser molt complicat.

Total, aquí estic, tossint mentre reciclo l'envàs del xarop (el plàstic al plàstic, el vidre al vidre, el paper al paper), i que no em diguin que els envasos de medicaments no es reciclen perquè la tindrem. 

dijous, 2 de febrer del 2012

Un dia important

Ahir va ser un dia molt important. Vam marcar la roba, els estris de neteja, les bosses i motxilles, i t'hem deixat a l'escola bressol. El primer dia només unes poques hores, el segon dia, avui, una miqueta més. Hem matinat prou per tenir temps de tot, però hem fet les feines del matí mirant el rellotge. T'hem despertat perquè calia anar a l'escola. Et fas gran, i a mi em sembla que ens en fem tots tres. Durant gairebé sis mesos ens hem separat el mínim imprescindible. Ara comencem la vida de família, la que ens havíem imaginat abans que nasquessis: ens cal una rutina per als matins, després ens separem, cada u a les seves coses, i ens retrobem al cap d'unes hores, i ens expliquem com ens ha anat, ens esforcem per gaudir del temps junts, ens preparem per al dia següent. 

dimarts, 24 de gener del 2012

Fer volar coloms


L'altre dia, passejant pel Barri Gòtic, vaig trobar aquesta imatge, que em fa pensar en les ganes que tenim que el Nil empaiti coloms. Però cada cosa ha d'anar al seu temps. De moment, tot just aconsegueix posar-se de quatre grapes, però encara no ha après que aquesta és una bona posició per al desplaçament.

I sí, obviament, al cap de dos segons d'haver fet aquesta foto el grup de coloms va alçar el vol fugint en desbandada mentre el nen corria i escampava les molles de pa amb els peus. 

dilluns, 2 de gener del 2012

Passa molt de pressa

Passa molt de pressa deu ser una de les frases que una mare sent més vegades durant els primers mesos del seu fill. I no aconsegueixo fer-me a la idea de com de cruament certa és. M'omple d'alegria cada petit avenç que fa el Nil: per primera vegada es troba les mans i les mira, o per primera vegada es fica les mans a la boca i se les mossega, o es dóna la volta mentre està estirat panxa enlaire, o el poso davant el mirall i intenta jugar amb aquell nen. I va tan de pressa, que ja gairebé té cinc mesos i amb prou feines tinc temps d'alegrar-me de cada dia.

Ahir va ser cap d'any. Mentre el Fer pelava el raïm, jo vaig asseure el Nil a la seva cadireta i li vaig cantar cançons dolces perquè estigués tranquil i poguéssim fer les tradicionals campanades. Quan faltava un minut per les 12, amb tot ja preparat, ens vam asseure davant el Nil amb la tele posada, i fèiem broma: jo feia veure que em menjava alguns grans de raïm per no tenir tanta feina durant les campanades, i el Fer feia veure que em renyava per fer-ho. I el joc va anar endavant fins dos segons abans de començar les campanades... quan en una de les vegades que el Fer feia veure que em renyava, va alçar la veu, el Nil es va espantar moltíssim i es va posar a plorar, i nosaltres vam llençar els bols de raïm per córrer a abraçar-lo i calmar-lo, intentant no riure fort per no espantar-lo més. I així va entrar la meva família al 2012: plorant i rient, abraçats tots tres, menjant el raïm a deshora, perquè el temps passa molt de pressa, i nosaltres anem al nostre ritme i hem canviat algunes prioritats.

I l'endemà ja era 2012. Ens vam llevar i vam anar a la platja de la Barceloneta, perquè el Nil veiés el mar.


dimarts, 1 de novembre del 2011

Quasi tres


Aviat faràs tres mesos. Has crescut moltíssim! I jo tinc la sensació d'haver crescut amb tu. De mica en mica vaig aprenent-te. Per aquesta manera de plorar sé que tens son i necessites que et bressoli una mica, perquè vols aclucar els ulls mentre et faig petons prop de l'orella. Per aquella altra manera de somicar sé que vols mamar (tot i que, tingue-ho clar, sé perfectament que no plores de gana, que no m'enganyes, lladre!) Per la manera com em mires, se m'acut que potser et ve de gust que m'assegui al teu davant i et digui coses, et canti cançons inventades o faci cares divertides. Ho provo?



dilluns, 31 d’octubre del 2011

Castanyada

No és per zel tradicionalista, però em toca el voraviu això del Halloween. Inventar celebracions, o importar-les, com Sant Valentí o el dia de l'àvia (us juro que ho vaig veure anunciat), no és que em sembli malament per se. Fa una certa rabieta que El Corte Inglés ens organitzi la vida, però que es posi al calendari una festa que no hi era, entenguem-nos, no fa mal a ningú.

Però Halloween és una altra història, perquè jo ja tenia una festa. I a més, una que m'agrada molt: castanyes i moniatos, el dia dels difunts, discutir amb el Tito si és boniato o moniato, panellets de coco i dels bons (tots els altres), el Comte Arnau i moscatell. I les carabasses, al caldo! Hom podria entendre un cert mestissatge de la festa. Que el dia dels difunts es convertís en la nit del terror, recollir caramels cridant trick or treat!, no sé, adoptar alguna part de la festa per fer-la menys casposa, si vols, menys de post-guerra. Que Port Aventura faci preus especials, ok. Però és que més aviat fa la sensació que la castanyada ha mort, l'hem enterrat sota una muntanya de disfresses horteres i decoració hollywoodiense, i que costa molt reconèixer la festa de quan jo era petita.

Per això avui sortiré a comprar una paperina de castanyes i un parell de moniatos, farem uns panellets i mirarem mig amagats per la finestra, a veure si entrelluquem el Comte Arnau i el seu cavall maleït, amb els gossos diabòlics de seguici, entre els llamps que imaginarem que cauen sobre la ciutat.

(la foto és de la castanyada de fa dos anys i l'he robat del facebook de la Cira)