Vaig anar en un autobús que no tenia frens

Avui he escrit una coseta sobre agricultura i cooperació per a una publicació, i estava regirant entre les fotos de Senegal per si alguna em servia per il·lustrar-ho. I revisant he trobat aquesta, que no em serveix per la publicació, però m'ha inspirat per escriure avui:

És una foto ben divertida, i que a mi em sembla una manera d’explicar com van les coses, de vegades. Sobre rodes. Encara que normalment és sobre unes rodes complicadíssimes de trobar, que necessiten molta gent per empènyer i que no s’ajusten a allò que hom havia pensat en un inici. De vegades el problema és aquest, pensar des d’un inici. Sobretot si es tracta del trànsit rodat a Senegal. 

I llavors he pensat que escriuria un recull d’anècdotes de temàtica transport rodat, tot i que tenen un caire diferent al que serien els contes sobre Senegal que he anat escrivint. 

El titular u és (ho faré en forma de notícies per donar-li emoció):

Vaig anar en un autobús que no tenia frens. 

I no us penseu, que hi vam fer 40 km! El més fort és que no ens vam adonar que no tenia frens fins que no érem a la població de destí. Vull dir que el conductor ho feia de conya. El titular és que el bus no tenia frens, i la lletra petita de la notícia també. Realment no tenia frens. No és que frenés poquet. És que no tenia frens. O bé sí que en tenia, però com les rodes del cotxe de la foto, un fre que no era el fre. Ara, que frenava, t’ho juro jo. Consistia en que el noi encarregat del cobrament dels bitllets, quan calia aturar el bus, saltava amb una pedra molt grossa que guardava darrera el darrer seient i la posava davant la roda. Per a això, el conductor havia de frenar molt amb el fre motor (i preveure amb molt de temps les parades!), i en el moment adequat, zas!, el noi baixava amb la pedra. Tot molt sofisticat. 

El segon dels titulars és:

Vaig anar en un cotxe que no tenia dipòsit de benzina.

O sí que en tenia, però no el tenia connectat al motor, de manera que és com si no el tingués. En canvi, el propietari del vehicle, que el feia servir de taxi per a petits recorreguts, havia posat una garrafa de 5 litres al costat del motor, i uns tubets que sortien de la garrafa i anaven cap al carburador. A la benzinera, ell omplia la garrafa del motor i també les garrafes que tenia al maleter, amb les que anava reomplint la garrafa del motor. Autonomia poca, per això dic que feia de taxi per a petits trajectes. Sigui dit de passada que la percepció que és poc segur omplir el dipòsit de benzina amb el motor encés està poc generalitzada. Estàvem tots pàlids al cotxe mentre el conductor omplia tranquil·lament la garrafa. Glups!

El tercer titular és:

El policia ha decidit immobilitzar el taxi i hem d’arribar a casa a peu.

No, no és molt dramàtic com a notícia. Però sí molt còmic. Perquè el policia va considerar que el taxi no estava en condicions de circular. Jajajaja. I tenia frens i dipòsit de benzina! Peeeerò la porta del conductor s’ha de tancar amb una cordeta i la finestra del darrera a l’esquerra no baixa. Sort que ja érem a 200 metres del destí. Vam decidir descarregar les motxilles i donar el trajecte per finalitzat. 

En la secció de Classificats, hi he trobat que:

• Una bicicleta nova però de qualitat dolentíssima costa uns 35.000 CFA (uns 50 euros). 
  
• Un burro dels bons, que corre sense coixejar, costa uns 10.000 CFA (uns 15 euros). Si no et fa res que coixegi, per 5.000 el tindràs.

És clar que la bici no menja, però donat que al segon trajecte es va trencar per tot arreu... realment ens vam equivocar en decidir-nos per les bicis. 

Una bici vella

- Doncs jo no crec que aquesta bici fos d’un nen.

- Ah no?

- No. Trobo que és massa grossa per ser d’un nen.

- I doncs, de qui deuria ser? Com ha acabat a l’aigua?

- Jo crec que és una bici molt vella, tota plena de records, i molt espatllada. Penso que devia ser d’un home vell, amb bufanda i gorra, que pedalava i feia molt soroll, perquè la cadena grinyolava i un pedal estava trencat. Era esprimatxat i tenia el nas prim i llarg i fumava mentre anava en bicicleta. Només li agradava fumar mentre pedalava. Com que no tenia gaires coses a fer, només pedalava per pedalar, anava amunt i avall, sense anar a cap lloc, fins que era l’hora de dinar. El seu fill, el dia que l’home vell i esprimatxat es va morir, no sabia què fer amb la bicicleta, tota trencada, era molt vella i espatllada, però tenia molts records. Li sabia greu, però u, no sabia arreglar bicicletes, dos, no tenia on guardar-la, i tres, era fill únic i per tant tota la responsabilitat de què fer-ne era seva. 

- No tenia germans? 

- Si en tenia, no es van preocupar d’ajudar-lo amb el problema de la bicicleta. 

- O potser viuen en una altra ciutat. 

- O potser viuen en una altra ciutat. El cas és que la bici es va quedar al carrer. Això devia ser octubre, a principis, com a molt, o potser fins i tot a finals de setembre. La bici era molt vella i estava molt espatllada, i tots aquests dies al carrer la feien semblar encara més vella i a més, abandonada. Saps com els cotxes que estan massa temps aparcats, que la guàrdia urbana els enganxa un avís i després se'ls enduen? Doncs a Leipzig això també ho fan amb les bicicletes. De manera que al fill de l’home molt vell li van posar una multa, i es van endur la bicicleta molt espatllada. Ell, que era molt diligent, va anar a pagar la multa, però li van tornar la bici. I així varies vegades. Fins que es va cansar de pagar la multa i al final, més o menys cap a finals d’octubre, perquè el llac encara no estava gelat, se’n va desfer. 

- Però com va acabar la bici a l’aigua?

- La va llençar ell!

- Em costa d’imaginar. Em sembla que algú ha d’estar enfadat per llençar la bici a l’aigua. Jo em pensava que l’hauria deixat al costat.

- Estava enfadadíssim! Li havien posat ja tres o quatre multes. I va pensar que a l’aigua ningú aniria a mirar de qui era la bici.

- No, clar. Així que no era d’un nen?

- No. Però de totes maneres la foto t'ha quedat molt bé. 

- Gràcies. Li he retocat el color.

- Ja m'ho semblava.

Leipzig, apunt número 1

El cap de setmana passat, el Fer i jo vam visitar el Tito a Leipzig. 

Com que no hi ha vols directes i vam fer escala a Frankfurt, vam arribar bastant tard, però el Tito ens esperava amb els braços oberts, la casa calenta i les esbargínies farcides a punt de posar al forn.

Com que encara no tinc baixades les fotos de la meva càmera, he manllevat les del facebook del Tito i el picasa del Fer per a aquest primer apunt sobre el viatge, i tan aviat com tingui les meves, faré la crònica i penjaré el reportatge fotogràfic. 

Només perquè us situeu, Leipzig és un lloc on els ànecs tenen els peus freds:

I on, malgrat el fred, el Tito segueix tan rialler com sempre:

Aquí ens podeu veure al Tito i a mi davant el monument més xungu que he visitat mai. Quan us ensenyi les fotos dels gravats de la façana entendreu per què. 

Ladies and gentlemen... the Band!

El darrer concert havia estat al setembre del 2007. Després de més d'un any, dissabte passat vam tornar a fer un concert. Babilònia pot ser moltes coses. Jo ja vaig dir que per mi era l'oportunitat de fer-ho. I ho continua sent. 

Era el primer concert després de molt de temps i també després de bastants canvis en el grup. Crec que vam donar la talla. És a dir: la nostra talla. El que som. I jo, sobretot, em vaig divertir. 

Aquí es pot veure clarament com el Gascon i jo ens ho vam passar teta cantant (i que el Pau s'ho va passar xepi xepi): 

I l'endemà, a la platja de Sitges, vam fer les fotos per a la capçalera de la nova estètica del blog. Que la idea era passar un dia tranquil a la platja, però resulta que no havíem calculat que era Carnaval i que Sitges seria un formiguer de personatges estrafolaris, per exemple, un banysita disfressat de motorista disfressat de futbolista:

Gràcies, Fer.

Quadern de lectura

Quan vaig marxar a Senegal, la meva motxilla pesava 18kg. D'aquests, potser 2 eren llibres. Entre els que necessitava d'agronomia, els utilitaris (guia, diccionari) i els de lectura:

També duia, tot i que no surt a la foto, el que estava llegint llavors, Breakfast of champions, de Kurt Vonnegut, i en canvi al final vaig deixar Esperant el vot de les feres perquè no acomplia la ratio pes/pàgines adequada. 

Tant Breakfast of champions com El antropólogo inocente estan pendents de ressenyar (tot i que d'altres ho han fet, aquí i aquí), perquè els vaig deixar a companys de viatge que encara no me'ls han tornat (ja ho diu la mare, tonto qui deixa un llibre, però encara més tonto qui el torna...). Però sí que tinc ja una col·lecció de ressenyes de llibres llegits allà, que potser aniré completant si recupero els llibres prestats. 

Com que de moment aquest blog que vaig obrir sense saber massa què hi posaria conté molta part del que vaig viure al Senegal, hi enllaço també el que seria un quadern de lectures.

Durant el viatge vaig acabar Breakfast of champions, vaig intercalar fragments del Quadern Gris, vaig llegir Ebano, El antropólogo inocente, El corazón de las tinieblas i un que vaig comprar allà, Les noctuelles vivent de larmes, d'Ibrahima Ly. Un cop tornada, enyorada encara, vaig llegir Esperant el vot de les feres.

Casualment, ho recordeu, oi?, aquest blog de llibres va néixer en un restaurant senegalès al Born. M'alegro molt que, tot i la intermitència de vegades, hàgim aconseguit donar-li el caire que ens imaginàvem. 

L'Agent del Parc Nationale

L'Alphonse és monitor de la granja escola. Té 21 anys, i ell mateix va aprendre agricultura amb els Pères Piaristes en una granja escola. La seva llengua és el diola, però m'explica que el wolof és la langue nationale, i que cal que aprengui el wolof. Si el sent el Theo...! L'Alphonse m'ensenya paraules de diola i de wolof, que vaig anotant a la meva llibreta, aquesta petita que sempre duc a la butxaca. A la meva butxaca hi guardo la llibreta, el passaport, la cartera amb els diners, el telèfon mòbil que fa només de rellotge, una llanterna petita, un pot d'antimosquits i un diccionari francès-català. I sempre ho duc al damunt.

L'Alphonse té moltes ganes d'anar a treballar a Barcelona. Ens explica de tots els catalans que ha conegut. En Borja, que li va ensenyar com fer les planxes per a l'hort, li està buscant feina a Barcelona. La Meri va explicar-li per què els arbres s'han de plantar així. Etcètera. Nosaltres, més que ensenyar-li res, l'hem interrogat. La feina que hem anat a fer inclou fer entrevistes als alumnes i monitors de la granja, i l'Alphonse, xerrador, ens ha tingut tot un matí explicant-nos la seva feina a la granja. Els pollastres, els fruiters, els pebrots, la géstion économique...

L'Oscar i jo volem anar a veure una reserva zoològica a prop de la granja. És un caprici d'europeus, veure lleons i micos engabiats, però l'Alphonse s'hi avé. Diu que parlarà amb un amic seu que treballa al parc perquè el puguem visitar sense problemes. Les noies també s'hi afegeixen, i alguns altres dels monitors també. De manera que ens posem en marxa.

Són les tres de la tarda, i ens dirigim cap al zoo, que està a la carretera per la que s'arriba a Karang des de Sokone, a un quilòmetre del poble. L'Oscar i jo proposem d'anar-hi a peu (l'Alphonse diu que on fait comme des scouts), però els nois volen agafar una carreta. Negociar qualsevol cosa a Senegal vol dir hores i hores de paciència. Sobretot perquè un cop començada la negociació no és possible deixar-la estar. Allà es parteix de la idea que l'acord sempre és possible, només és qüestió de parlar-ne durant prou estona. De manera que invertim aproximadament una hora en negociar la carreta.

L'Oscar i jo, que no ens cansem mai de fer gala de la nostra condició d'europeus, ens impacientem. Fins a tal punt que al final decidim deixar tothom plantat i caminar cap al parc. L'Alphonse ens segueix, i mica en mica també tots els altres. L'home de la carreta està indignat, però és que ja són les cinc i encara som aquí. De manera que per fi ens movem, i ja anem camí del parc. Prenem una drecera, i trobo sospitós que existeixi una drecera per a un camí recte, però a l'Àfrica mai se sap.

Ens fiquem al bosc. El camí en alguns trams està ple d'herba. L'Ibra es fica pel bosc per mirar d'espantar algun mico i que el puguem veure. Evidentment, sense resultat. Quan fa dues hores que caminem per la drecera demano a l'Alphonse que on ens està portant. M'explica que el seu amic treballa en un altre parc, que està una mica més lluny, però que és més gran. Són prop de les set del vespre. Jo, francament, crec que de lleons no en veurem ni un. L'Alphonse em pregunta si duc la meva llibreta. Li dic que sí, és clar, sempre la duc a sobre. No sé per què m'ho pregunta, però m'imagino que em vol explicar com es diu alguna cosa en wolof perquè me l'anoti. Potser mico, que ens ho acaben de dir i ja no ho recordo.

Hem arribat al parc. Ho diu clarament aquest cartell que assenyala l'Oscar. Dimonis. Ni un ni mig, us ho dic, ni un ni mig, de lleó. Arribem al poble, i ens dirigim a la casa de l'amic. L'Oscar es desespera, jo ja no. Seiem, tots junts, amb la família de l'amic, la colla de monitors i els quatre blanquets.

L'Alphonse li comenta al seu amic que volem visitar el parc. Ah, c'est fermé. No m'extranya, són quarts de vuit. C'est fermé parce qu'il y a beaucoup de mouches et moustiques. Parce qu'il y a beaucoup des hèrbes pour la pluie. És a dir, que cal visitar el parc a l'època seca. L'Alphonse ens ho explica pacientment, el seu amic té raó, és una bogeria entrar al parc amb aquesta herba tan alta, se'ns menjaran els mosquits. Un cop que ell hi va anar i li van picar molts mosquits. Però tot i això, l'Alphonse, content, em diu: ja li pots fer les preguntes.

El miro com si m'hagués llançat una pedra. Les preguntes? Tu as ton cahier, n'est pas? Sí, tinc la meva llibreta (la trec). Ja li puc fer les preguntes? I per fi caic del cavall. L'Alphonse creu que el seu amic té una feina molt més guai que la seva. Com que jo li vaig estar fent un munt de preguntes sobre la seva feina a la granja escola, li ha semblat que segurament m'alegraria molt poder-li fer preguntes al seu amic que treballa al Parc National. 

Em moro de vergonya. Sobretot perquè no sé què preguntar-li. Però d'acord, li faré unes quantes preguntes. M'adono que l'Alphonse ens ha dut fins aquí només per això. Ni al parc hi ha lleons, ni el parc es pot visitar en aquesta època. Però hi ha un noi que contestarà les meves preguntes. Doncs som-hi.

-Treballes al parc?

-Oui.

-I què hi fas, al parc?

-Je suis agent.

Silenci.

-Et qu'est ce qu'il fait, un agent.

-La securité.

Més silenci.

-La securité de quoi?

-Du parc.

I és en aquests moments en que no t'has de preguntar per què l'Alphonse ens va dir que havia parlat amb el seu amic i que no hi havia cap problema per visitar el Parc, ni per què, si és època de pluges, hem anat a un parc que només es pot visitar durant l'època seca, ni per què tot i que hi ha un parc a un quilòmetre hem caminat dues hores i mitja pel bosc, ni molt menys per què són les 9 del vespre, és negra nit i hem de tornar a peu fins a la granja. I encara menys per què agafem un camí diferent i hi arribem en tres quarts d'hora. El millor és no preguntar-te res d'això i esperar que, per l'amor de Déu, els altres t'hagin guardat sopar. I, si pots, caminar més depressa.

Sweeney Todd

Fa 13 anys es va estrenar aquest musical de Sondheim a Barcelona. La crítica era bona, i ens hi vam acostar, una mica com qui no vol la cosa. En vam quedar impressionats. Tant, que vam repetir al cap de pocs mesos, i que ens vam comprar el CD amb les cançons i vam escoltar-lo fins saber-les pràcticament de memòria. Eh, Pau (Vegeu els fets de Sweeney Todd)? 

Fa uns mesos, la notícia que Tim Burton en preparava la versió cinematogràfica em va fer molta il·lusió. Pocs dies després de l'estrena, la mare i jo ens vam adreçar al cinema calçades de crispetes i molta impaciència per tornar a veure els fets.  

I quina decepció. Si ho voleu saber, a mi la pel·lícula em va semblar sosa, em va semblar tètrica i gens divertida i que, honestament, la Bonham-Carter no li arriba a la Vicky Peña ni a l'alçada dels ginolls. Em penso que en Tim es va deixar endur pel seu costat melancòlic-manostijeras i es va carregar tot l'humor negre del musical. Però està clar que això va a gustos. 

I poc després, l'anunci que el Teatro Español produïa una nova versió del musical amb un repartiment i un equip molt semblant al de Barcelona em va fer comprar ràpidament un bitllet d'avió i córrer cap a Madrid a veure musicals com qui va a Broadway. El cap de setmana passat vaig ser a Madrid. Vaig aprofitar l'avinentesa per pujar al terrat del Círculo de Bellas Artes, per passejar per la ciutat, veure-hi bons amics i tot d'altres coses que es fan. 

Però el diumenge al migdia ja em podien els nervis! A mitja tarda ens ficàvem al teatre i quan en vam sortir estava plena de música, emocionada i molt i molt contenta. No sé si el millor que puc dir és que era exactament com ho recordava de Barcelona. Em va agradar molt. Reconec que hi anava ben disposada. Em vaig emocionar, vaig riure, vaig tenir por i vaig gaudir de la música i el teatre. El que és clar és que si porten el musical a Barcelona, repetirem. Oi?