Bon viatge, amic!

En el meu somni, aquest amic que fa anys que viu fora, marxava. Jo plorava en acomiadar-lo. En despertar, em pregunto com se'n va algú que ja se'n va anar. Suposo que així: acomiadant-se en somnis.

Moure fitxa

Doncs això: que d'una manera o altra tot s'ha de començar. Inclús una dècada.

[Per cert avui escrivint des de l'ordinador nou, acabat d'estrenar.]

30

Doncs ja està fet.

Entrar a la trentena, que semblava que havia de ser com atravessar una cortina de foc, no ha estat tan terrible. De fet, ha estat divertit. Clebracions, riures, felicitats, etcètera. I que sigui per molts anys. Una amiga m'escrivia: que et facin molts petons i abraçades, que és el millor de fer anys. Sí que me'n van fer, que bé.

Entro als trenta amb aquesta pinta: amb un ull llegeixo poesia africana, amb l'altre vigilo que el Fer no em mengi l'alfil, tinc un rellotge enorme per penjar a la paret i una pila de textos per llegir. L'Angela Lansbury fent de Mrs Lovett a Sweeney Todd esperant que engegui el DVD, i tinc un llibre que no esperava llegir, però que ara que el tinc, no puc esperar, El Lector. I, clar, tinc pols a les sabates. La que anem acumulant i que procuro espolsar només en la justa mesura.

La setmana dels tres dijous

Per aclarir un dubte que sortí tot dinant a Vilafranca, un dia qualsevol que no era dijous, he consultat l'Optimot:

1 4 la setmana dels tres dijous [o la setmana dels set dijous] Expressió humorística emprada per a indicar que una cosa és impossible, que no succeirà mai. Espera’t assegut, que no ho tindràs fins a la setmana dels set dijous!

Tot i que també he llegit pels puestos que l'expressió té relació amb els tres dijous precedents a Carnestoltes (dijous de compares, dijous de comares i dijous gras). Que dius, no veig la relació, perquè no són de la mateixa setmana.

(L'únic) dijous d'aquesta setmana faré 30 anys. Això vol dir sobretot que he de canviar la capçalera del blog. Tinc una idea, però s'accepten suggeriments. Però com que avui ho celebro amb uns amics, demà amb la família i dimecres amb uns altres amics, ben bé podria ser aquesta la meva setmana dels tres dijous: semblava que la setmana dels tres dijous aconseguiríem hora per a les vacunes del viatge, i al final ha estat per demà, dimarts. Quin lio.

També tenim ja comprada la mosquitera, els cabells tallats, els bitllets de tren a Madrid, i el cordino i cordill. I he trobat el diccionari en una caixa al despatx que encara té coses per endreçar de la mudança.

Patates braves

- Com que no tenen patates braves? Si ho diu a la pissarra!

- És que diu que no tenen oberta la cuina.

- I per què no tenen oberta la cuina? Quin bar tanca la cuina a les vuit del vespre?

- No és per l’hora! És que han de trobar una cuinera nova. L’altra, ha marxat. Ha fugit amb el repartidor de gasosa.

- Au va.

- Que sí. Era una dona grassa, no massa gran, però tampoc es pot dir que fos jove. El repartidor n’estava enamorat. Des de feia molt de temps.

- Era guapa?

- Era reguapa. Una dona grassa, una mica baixeta, i molt guapa. El cambrer també n’estava enamorat.

- Com ho saps?

- Mira’l.

- Fa mala cara.

- Està super trist. I quan m’ha dit “Tenim la cuina tancada”, l’hauries d’haver vist. Semblava que es posaria a plorar en qualsevol moment.

- I com és que ha fugit així, la cuinera?

- Perquè el seu marit i els seus fills són uns cretins. Mira, el marit no li feia ni cas. Ni li regalava mai roses, ni l’aixecava de terra en una abraçada quan arribava a casa ni res. I els seus fills... els típics adolescents idiotes. Que no paren mai a casa, només mama què hi ha per dinar. La feien infeliç.

- Els ha abandonat?

- A prendre pel sac, els ha enviat. Se n’ha cuidat disset anys, ara que se’n cuidi el pare. El repartidor de gasoses és solter, una mica més gran que ella. Ha viscut amb la seva mare fins gairebé els cinquanta. Una mica calb, és molt tímid, però és molt atractiu. La seva mare es va morir fa sis mesos. I estava boig per la cuinera.

- Ningú reparteix només gasoses. T’ho inventes tot. No veus que això va amb distribuïdors que porten de tot? Fins i tot les patates congelades.

- Que no! Que és una empresa familiar de gasoses. De tota la vida. Només se’n troben en alguns bars. Mira, si vols demanem una gasosa, ja veuràs com no en tenen, perquè des de dimecres que el repartidor tampoc s'atreveix a venir aquí. Ara, que ja és ben bé per veure plorar el cambrer, si ho fem.

- No, no, calla.

- Doncs el repartidor de gasoses, el dimarts passat, en recollir les ampolles buides a la tarda, la va veure de mal humor, mig trista i cansada (pensa que dimarts van acabar les classes de l’institut, i els fills portaven tot el matí emprenyant a casa). I li va dir: “Ui, en quina hora més trista he arribat avui. A quina hora somriuràs demà?” I ella li va dir: “Així que et vegi entrar per la porta”. I des de dimecres que no tenen cuinera. Ara viuen a Santa Coloma.

- A Santa Coloma?

- Com ho sents. No és el destí més romàntic, però és on ell té el pis, a sobre el magatzem. I no vol deixar el negoci.

- Però des de Santa Coloma bé podria venir i treballar aquí.

- Sí, però ara ella porta els comptes de l’empresa del repartidor de gasoses, que ja s’estava fent un embolic. Sort d’ella. A més a més, n’estava cansada de la cuina del bar.

- Tenen l’aire condicionat molt fort. M’estic quedant gelada.

- Fredolica. Anem. Et prepararé patates a casa.

Tornem al Senegal

Tornem al Senegal, aprofitant les tres setmanes de vacances que tinc a l'agost. Enguany no hi vaig a treballar en cap projecte, sinó de vacances. Reviso el que escrivia fa un any, quan em plantejava el viatge. Que tenia por. Que tenia expectatives, i que segur que no s'adeien al que realment m'esperava. Que venia d'un sopar a Sarrià, per acomiadar-me d'en Theo, ens veiem al Senegal! I que això era molt emocionant.

La setmana passada vam fer el sopar a Sarrià, però en comptes de 5 érem 15, i va ser molt més divertit. I el comiat, igual d'emocionant. Ens veurem a Oussouye.

Enguany no tinc la mateixa por. Enguany tinc records i expectatives. Que és una combinació que sempre fa de mal portar. Tinc fotos que reviso, una llibreta amb notes que vull recuperar i endur-me, però vull que m'hi quedin fulls en blanc per escriure-hi més contes per a la Lili (i per a qui els vulgui llegir).

I tinc una llista de coses a fer (clar):

- bitllets d'avió

- vacunes

- bitllet de tren a Madrid (sortim d’allà!)

- triar llibres per llegir

- tallar-me els cabells

- mosquitera per al Fer

- preparar la farmaciola

- comprar llibretes

- preparar el cosidor de campanya

- comprar piles per a la lot

- buscar el diccionari de francès de butxaca (què en dec haver fet?)

- pinces d’estendre

- cinta americana

- cordino i cordill

- llençols

- antimosquits

Per la resta, no news, good news, que diuen.

Bruixes

Avui m'he recordat d'una imatge d'un poema, i m'he posat a buscar-lo. No m'ha costat molta estona: 0,23 segons. M'he passat una bona estona (això sí) buscant una foto que s'hi adigués. És aquesta foto d'un tros de camí entre roques, al Torcal de Antequera. Que bé podria ser on buscar-hi les bruixes velles, xuclades, de galtes enfonsades, que com boira s'amaguen als cataus i entre les soques quan neix el dia. I vestides de teranyina verda! Ecs! No direu que no és per morir-se de por. De por i de misteri i de ganes de saber què són aquestes potingues que els va receptar el diable.

Poema del bosc

Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.

Són llurs pupil.les xiques, vermelles com maduixes.

En surt un requitzell del fons de cada esquerda,

vestides amb brials de teranyina verda.

Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna

com una fumarella dissipen la vedruna.

El vianant que es perd sent riallades d'ossos.

Si no fugís de por, cauria fet a trossos.

Les bruixes, mentrestant, s'encalcen afollades

rostos avall i cerquen les aigües encalmades

dels gorgs, d'on a les vores, horribles es despullen.

Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.

De ventre amunt es baten per sobre les onades

les filles de la lluna. Són velles i xuclades

com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines

mostren el brill metàl.lic d'unes fulgors felines.

Els pits sacsejarien, a cada sotragada,

com pellingots inútils. La dura carcanada

dels geps apunta sota la pell tivant i dura.

El nas inversemblant, ratat de corcadura.

Les galtes enfonsades. La llengua viperina

sortia de les goles com una llarga espina.

Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,

però bell punt la nova claror del jorn esguarda,

s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques

i àdhuc en les primes esquerdes de les soques

balmades, on serva cada una jaç i estable

i més d'un potinga que els receptà el diable.

Guerau de Liost

Tenir pols a les sabates és tenir un farcell ple de coses desendreçades i mig oblidades on ficar la mà, a qualsevol hora del dia, i a veure què surt (i connexió a internet per poder estirar del fil, que sinó només pessigues). A vegades tens sort. 

Jo, hi ha dies que entenc per què serveix la poesia.