Poc probable

Com pots veure a la dreta, estic llegint El curiós incident del gos a mitjanit. En aquest llibre, un nen autista explica el seu dia a dia, començant per un incident amb un gos. M'agradaria saber com de realista és la manera com s'expressa el narrador i les coses que explica de la seva manera de viure el que l'envolta. Tinc una mica la sensació que és una manera de fer resistent a l'avorriment una història gens transcendent. Reiterar una vegada i una altra les obsessions del nen, raonaments d'extraterrestre però de lògica implacable, etcètera. Molt entretingut. Però m'intriga saber si és recurs estilístic o si és documentat.

Una de les coses que m'agrada del llibre és que el nen autista va explicant curiositats sobre matemàtiques, perquè tot i que li costa molt entendre la manera de funcionar del món, no li costa gens entendre les matemàtiques. (I si ara dic I en canvi una de les coses que no m'agrada... semblaré el nen autista, en fi).

Us explicaré el problema dels cotxes i la cabra, tal com l'anomena el Tito, tot i que en realitat és el problema del cotxe i les cabres, o sobre les portes del concurs. Imagina't que estàs en un concurs de televisió, i que el presentador et diu:

- Aquestes tres portes amaguen dues cabres i un cotxe.

I també t'has d'imaginar que tu t'estimes més guanyar un cotxe que una cabra. Si ho fas al revés, amb dos cotxes i una cabra i t'imagines que t'estimes més la cabra, també funciona. (I a aquestes alçadees la meva semblança amb el nen autista és inquietant). Llavors, el presentador et diu:

- Escull una porta.

I tu ho fas. Esculls una porta, però no l'obres. En les altres dues portes, o bé hi ha una cabra i un cotxe, o bé hi ha dues cabres. Ara imagina't que el presentador obre una de les dues portes que NO has escollit, mostrant-te una cabra. I et pregunta:

- Vols mantenir la teva primera opció, o t'estimes més canviar de porta?

Què faries?

I el més savi és que canviïs de porta, perquè aquella tercera porta, que no és ni la que ha ensenyat el presentador ni la que tu havies escollit inicialment, és la que té més probabilitats de ser la que té el cotxe, i no té res a veure amb la Llei de Murphi, que us veig venir. Perquè el càlcul de probabilitats és molt anti-intuïtiu!! Per exemple: tanta gent que hi ha a l'escola, i m'havia de tocar A MI fer de vocal de la mesa electoral de les eleccions al claustre de la universitat???

És per això que porto tot el matí amb el portàtil a la mesa, passant fred al passadís. Intentant escriure coses, mentre la gent no para de venir a molestar. Que si vol votar, que si no sé què... Una murga.

Hi ha gent que ve i intenta posar la papereta a l'urna sense més. I els has d'explicar què és un cens, que t'han d'ensenyar un document d'identificació, que la papereta ha d'anar en un sobre i que no poden posar el sobre sense que tu hagis comprovat que són al cens i que hagis assenyalat que han votat. Que dius, eh, que aquesta no és la urna del sorteig d'una bici al supermercat. Però suposo que això també és bastant anti-intuïtiu.

Ara, a les sis, començarem l'escrutini, però em temo que no tinc els mitjans per poder-ne fer el seguiment on-line, ho lamento molt. Sí que puc avançar que del professorat associat ha votat el 50% (el Roger). Per a la resta, us haureu d'esperar a que google indexi la pàgina web on la universitat pengi els resultats.

Curses de cavalls

Diumenge passat vam anar a veure les curses de cavalls a l'hipòdrom, a Madrid. Feia dies que ho havíem planejat: Doncs si hem d'anar a les curses de cavalls, necessito una pamela. Vestit blanc de gasa amb cinturó vermell no em vaig atrevir.

Com que feia una mica d'aire, vaig haver d'emprar el mocador per anusar la pamela, tot i que val a dir que si s'hagués envolat hauria estat molt divertit veure el Fer córrer a darrera, esdevenint així que el meu aspecte era aquest:

Hom podria pensar que anar a veure les curses de cavalls és anar a veure les curses de cavalls, i sorprenentment no és així. Vull dir, clar, hom mira els cavalls quan corren, però això passa molt poc. La dinàmica de les curses de cavalls és que la cursa és un esdeveniment molt rar que succeeix cada molta estona i dura molt poc. Per això és recomanable anar-hi amb algú amb qui et vingui de gust prendre les cerveses d'entremig.

La dinàmica és la següent: hi ha una cursa cada mitja hora més o menys, que dura escassament un minut, o potser dos. Entre cursa i cursa, la gent va a cobrar (ha!) les apostes, es mira el programa oficial de curses, fins i tot va la banda del darrera de l'hipòdrom a veure quina cara fa el "Jolly Jumper" (Pau, et pots creure que no hi havia cap cavall amb aquest nom?), el "Diürno", el "Sensación" i finalment va a les finestretes a fer les seves apostes. Com nosaltres:

- 13 € a Diürno ganador.

- Ganador?

- Qué más da, los vamos a perder igual.

Efectivament, el Diürno va quedar últim, i (veure per creure) això no té premi. Cosa que va fer enfadar molt el Fer. Aquí es pot veure amb quina ràbia va estripar el paper de l'aposta:

Nosaltres, afortunadament, vam arribar per apostar només per les darreres tres curses. Vam buscar per tot l'hipòdrom algú que ens fes un soplo, pero nanai.

De totes maneres ens havíem deixat el llibre de codis a Barcelona.

San Sebastian

Vam anar al Peine del Viento, però ràpidament ens vam adonar que era el Despeine del Viento.

Ritme d'agost

Tira per aquí tira per allà, gairebé ha passat una setmana des que hem tornat. Està bé tornar una mica abans de l'1 de setembre perquè et dóna temps d'agafar una mica d'embranzida (diria carrerilla, que és com ho dèiem de petits, però com que estic tiquismiquis amb la llengua, doncs mira). Continuo sense haver recuperat la meva maleta, que segons sembla és a Casablanca. El Fer diu que ja escriurà algo sobre el periple pels aeroports i taulells de la tornada, i això em val d'excusa per no haver-ho de fer jo.

A la feina, recupero llistes de coses que havia d'haver fet i que no estic segura d'haver fet, i ho comprovo. I em sorprenc: jo vaig escriure aquest correu el 27 de juliol? Que previsora! Refaig llistes de gent a la que trucar quan algú agafi algun telèfon en aquest país. Obro el mail cada hora en comptes de cada 10 minuts, i no hi ha res a contestar en tot el matí. Acabo coses de les que necessites anar a pas de tortuga per fer, per no deixar-te res, que són les que em van millor per aquest ritme.

I així, com qui no vol la cosa, pim, ens plantem a final d'agost. Bon cap de setmana.

Final de les vacances

Avui, per exemple, que ha fet un dia gris i xafogós, que no hem aconseguit tenir resposta sobre les nostres maletes perdudes, que no acabo de trobar el meu lloc, que s'han esguerrat els plans de la tarda, que acumulo cansament de nits mal dormides, avui, per exemple, trobo que val la pena esforçar-me per posar als dies de cada dia una mica de l'esperit que he robat al Senegal.

Rellotge

- No puc dormir. Estic nerviosa.

- Pel viatge?

- Sí.

- Ja ho tenim tot. Demà fiquem el raspall de dents a la motxilla i ja està. Tot sortirà bé.

- Vull una història.

- Ens endurem un llibre de contes?

- Sí, si vols…

- Demà ens pensem quin.

- Vull una història.

- A veure què m’empesco. – Silenci. – Saps la història de l’home que tenia un rellotge retrassat tot un dia?

(Penso en el Sombrero Loco i el Conejo Blanco. ¡Cómo no va a llegar tarde, si este reloj tiene dos días de atraso!) – No.

- Doncs era un home que tenia un rellotge retrassat tot un dia.

- Quina mena de rellotge?

- De polsera.

- És una història d’un home que vivia sempre el dia d’abans?

- Clar. Per exemple, sempre el feien fora de la feina, perquè els dilluns no hi anava mai. Els dilluns anava a missa (era molt religiós) i també a veure jugar el seu equip de futbol. I el dia que s’havia de casar, hi va arribar el dia després. I així sempre. Perquè mentre s’havia de casar era a la perruqueria.

- I com havia demanat hora a la perruqueria, si li haurien donat per al dia abans?

- És que va ser així, però a les perruqueries de barri t’agafen sempre, tinguis hora o no, sobretot si t’has de casar. I per exemple, mai arribava a les festes sorpresa del seu aniversari. Sempre se les perdia, perquè hi arribava el dia següent.

- I com se’n va adonar?

- No se’n va adonar. Perquè els seus amics no li deien res, perquè com que la festa era sorpresa... Però quan va passar això del casament, sí. Tots els seus amics es van acabar per enfadar. Sempre el convidaven a coses i no es presentava, però que els convidés ell i tampoc es presentés, va ser massa.

- Va perdre tots els amics?

- En va fer de nous. Va fer amics del dia següent. Per exemple, el seu millor amic era l’home que netejava l’estadi del seu equip de futbol.

- Jajajajajaa.

- I a més, el dia del Judici Final, tampoc hi va arribar. Va arribar el dia següent, i per això va ser l’únic que es va salvar.

- Ets un flipat.

- Però va ser així.

- Pobre. I d’on havia tret aquest rellotge?

- Li va regalar la seva tieta el dia que va fer deu anys. Bé, el dia següent. La tieta li volia regalar pel seu aniversari. La seva tieta era dolça i sempre es preocupava pels altres. I li volia fer un regal molt especial. Per això va triar aquest rellotge tan xulu. Però el problema és que a la rellotgeria on l’havia encarregat hi va haver una confusió, perquè el rellotger feia molt mala lletra, i va apuntar pel dia 28 de febrer, però a la rellotgera li va semblar que deia 29, i no va ser fins el dia següent, que li van donar el rellotge. I d’aquí el retard que va anar arrossegant sempre, el pobre.

- I com es deia?

- Li hem de triar un bon nom – i poses les mans creuades sota el cap, recolzat al coixí, i mires al sostre el llum del fanal que entra pel balcó.

- Sí.

Seu i plora

El dia que vaig arribar a Ziguinchor era el vuitè dia a Senegal. La sensació de viure una aventura s’havia acabat, i sobretot tenia calor i son. El set-places es va aturar i tot de joves s’hi van acostar de seguida, Vous allez où?, mentre començaven a baixar paquets de la baca del cotxe, oferien aigua freda o fruites, i cridaven en diverses llengües. Els altres viatgers del set-places més o menys es van anar col•locant en altres transports, en taxis, o van marxar a peu. J’attend un ami, qui vient me chercher, i em vaig apartar del garbuix de sorolls i de mans, carregant la meva motxilla.

Deixo la motxilla al terra brut, i m’hi assec, sota el sol que cau vertical. Esperava que el Théo seria aquí, no sé per què. Com que no hi ha horaris, realment era absurd pensar que ell es passaria tot el dia a l’estació, esperant que arribi un taxi del que en baixés jo. Però miro al meu voltant buscant-lo, i em vaig enfonsant. M’arriba la típica pudor d’escombraries acumulades, la humitat i la calor m’ofeguen, la confusió de l’estació m’atabala, estic tan sola.

Tens diners i la pell blanca, i vas de Kolda a Ziguinchor en un set-places i et sembla que és l’aventura de la teva vida. En sortir de Kolda, amb el mapa a la mà, intentant saber per on ens duia la ruta, somreia contenta, emocionada. Retrobaria el Théo, veuria casa seva, i les incomoditats del viatge són divertides anècdotes que explicaràs al blog, o tot dinant amb la família. Quan tornis a casa.

I no sé per què, a Ziguinchor, sola, asseguda sobre la meva motxilla, mirant al meu voltant buscant una cara coneguda, em vaig imaginar per primera i única vegada quedar-me. Vull dir, imaginar que no te’n vas. Que casa, és allà. Imagina’t arribar sense bitllet de tornada. I, de sobte, em vaig posar a plorar.

Només una mica, per descansar de la tensió, les males olors, la calor, la soledat. Més endavant el Théo em va explicar que Ziguinchor és una reinterpretació fonètica del portuguès i vol dir: seu i plora.

I de sobte, et sents una mica ridícula, sentint pena per no saps ben bé què.

Agafo el telèfon, i truco, com per tornar una mica. ...deixa el missatge després del senyal. Tuuuut. Deus estar molt enfeinat. Només trucava per... I de sobte, el sol llueix més i escalfa menys, els sorolls sonen més nítids, i entre tots ells sona el meu mòbil: és el Théo! Somric, m’apunto mentalment el nom del restaurant al que he d’anar, agafo un taxi, m’assec en una taula i demano una cervesa.

Em porten una cervesa de litre i un got enorme, amb un posavasos al damunt. La cervesa, bière Gazele, me l’han deixat amb la xapa posada a sobre, la retiro, i em serveixo la cervesa al got. Fresca, suavísima, ni sembla cervesa, però em sembla glòria. Me’n bec casi la meitat sense respirar.

M’alço, perquè a la taula del costat hi ha dos turistes catalans, i hi converso una mica.

I quan torno a la meva taula, el got és ple de mosques ofegades en cervesa, i l’ampolla també. De sobte entenc per què m’hi havien deixat la xapa, i per què el posavasos era sobre i no sota del got. Abandono la idea d’acabar-me la meva primera cervesa a Senegal, mentre el Théo entra per la porta, amb el seu somriure enorme, i comença una altra manera de veure Senegal.

Divendres que ve sortirem de Dakar camí de Ziguinchor, altre cop, per tornar a Oussouye el dissabte. Sento nervis a la panxa, i fa dies que revisc per dins moltes de les emocions. Tinc moltes ganes de reveure els llocs, els amics, els carrers, les olors, sobretot les sensacions. I en el fons, un cuquet, una mica de por que els records m’ennuvolin massa la vista.